Homofòbia
OPINIÓ
EDUARD FINESTRES
Foto: Jordi Plana
ARTICLE PUBLICAT A REGIÓ7 18/03/2017
Una societat malalta i mancada de comunicació, esquinçada, autoprotegida i desconfiada. Una certa proactivitat a la violència que ja ens narrava el gran Michael Haneke, durant els seus Funny Games, presagiant-nos l’enderroc en les virtuts de la contemporaneïtat de tot just fa vint anys.
Heus que la violència més cruel i autèntica no és la que teoritza Weber. És la real, la dels nostres amics, carrers, veïns i ciutadans. Una violència que ens surt de sota els rocs, d’escoltar-la al Parlament, de llegir-la als mitjans, de fumar-la cada dia, de no mirar-nos a la cara i comptar-nos simpàticament els grans de pus. Una violència que sovint no es tradueix amb les gotes de sang, ni blaus, ni cicatrius. Violence Overdose, podria ser el nou videojoc. No ho és. Respirem violència per exigència i norma. Entrar en detalls sobre el proppassat dissabte a Berga, és al meu entendre, encendre la violència innecessària i ridícula.
Les ganes d’estrenar un nou país ha mesclat alguns conceptes. Ha alterat algoritmes i s’ha defensat una causa, que de per si, ja es desmanegada. Barrejar emoció personal amb l’imposició d’un guió, ens duu clarament a beure’ns l’arsènic de la mà contrària.
D’una mà bruta, que amb llurs dits ens assenyala i provoca que ens violentem encara més d’una altra violència, més arcaica. Les lleis, algunes de les quals han de servir per a protegir a persones, són gotes sonores, perplexes, que cauen de forats negres picant amb força sobre címbals. Freqüències hipnòtiques de l’absurd. Pot semblar un poema. No en té res.
Una societat malalta i mancada de comunicació, esquinçada, autoprotegida i desconfiada. Una certa proactivitat a la violència que ja ens narrava el gran Michael Haneke, durant els seus Funny Games, presagiant-nos l’enderroc en les virtuts de la contemporaneïtat de tot just fa vint anys.
Heus que la violència més cruel i autèntica no és la que teoritza Weber. És la real, la dels nostres amics, carrers, veïns i ciutadans. Una violència que ens surt de sota els rocs, d’escoltar-la al Parlament, de llegir-la als mitjans, de fumar-la cada dia, de no mirar-nos a la cara i comptar-nos simpàticament els grans de pus. Una violència que sovint no es tradueix amb les gotes de sang, ni blaus, ni cicatrius. Violence Overdose, podria ser el nou videojoc. No ho és. Respirem violència per exigència i norma. Entrar en detalls sobre el proppassat dissabte a Berga, és al meu entendre, encendre la violència innecessària i ridícula.
Les ganes d’estrenar un nou país ha mesclat alguns conceptes. Ha alterat algoritmes i s’ha defensat una causa, que de per si, ja es desmanegada. Barrejar emoció personal amb l’imposició d’un guió, ens duu clarament a beure’ns l’arsènic de la mà contrària.
D’una mà bruta, que amb llurs dits ens assenyala i provoca que ens violentem encara més d’una altra violència, més arcaica. Les lleis, algunes de les quals han de servir per a protegir a persones, són gotes sonores, perplexes, que cauen de forats negres picant amb força sobre címbals. Freqüències hipnòtiques de l’absurd. Pot semblar un poema. No en té res.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada